dilluns, 21 de gener de 2008

ET VALDE MANE

Versos de Jordi Enjuanes-Mas









L'ENCESA


De cop, la nit és plena de lligams
que ja sabia i no gosava dir-me.
Brillen estels que el dia m'amagava
i revifen la flama endins del cor.

Una furtiva llàgrima rodola
solcant els solcs d'aquesta cara amiga
còmplice de dolors i d'esgarrinys,
de silencis i enyors, de la frustrada

solitud que ens envolta com boirina
que enteranyina els marges del camí.
M'allarga una mà balba, el vell amic

que travessa la llinda del misteri.
I bufa el vent i aviva l'esperança,
flam incert, titil·lant. I encén la nit.



BELLA FÓRA LA NIT


Bella fóra la nit,
però el silenci,
feixuc com una llosa,
ara em fa por.
L'amic no hi és
per compartir el misteri:
ell se n'anava
amb peu valent, fressant
el rost camí del sol ponent
fiat dels vells lligams
de la cordada
que uneixen vida i mort.
El seu pas,
traspassant la carena,
s'enterrava en la fosca
nit enllà.
Ara els infants
diuen que han vist florir l'enyor,
els ocells xisclen
amb certitud d'albada
els arbres fullen
arrelant cel endins.
Tot esquinçant la nit,
la meva fosca s'omple
d'un rou flairós de pètals
apresos cor endins
del nom de cada rosa.


CAMÍ DE NIT


Q uanta de nit,
quant de camí
fressat de fosca nit
per guanyar el dia!
q uan de dolor
per l'instant pur d'un goig!
Talment els arbres,
ens arrelem
endins de la tenebra
a la recerca de la llum,
maurant el fang
que ens fa de carnadura
tot mossegant
rosegons de misteri.
Som nit que crida el dia,
enyor del Tot
pressentit en el res.
Un moment fugisser,
som guspira, som flama
titil·lant en la nit,
joia breu a l'encalç
d'una joia més alta
que ens és vedada als ulls
i que ens batega al cor
cor endins de la nit
a l'espera que xisclin
tots els ocells de l'alba.


NIT BLANCA AL LLAC LADOGA


Fèiem camí
sobre les aigües
fendint la clara nit.
L'onada tèrbola
engolia el silenci
a glops de por.
Batia la coberta
un gèlid vent
que estripava la son,
i el ventre obscur
de les aigües xuclava
l'alè i el cor.
Oh immensitat
on la vida és jugada
a cara o creu!
Oh incerta certitud
que s'arrecera
al guany fidel
de l'esperança!
Oh llum mai no
vençuda per la nit!
Oh goig d'aquesta
matinada d'estiu,
aurora eterna
que mai no defalleix!
Al fil de l'alba,
caminant a peu nu
sobre les aigües,
l'amic ens ve a l'encontre,
llum dels eremitoris
que s'alcen entre els arbres:
aquí, i amb ell,
tot agonitza,
allà tot mor,
enllà se'n puja al cel,
dolç cant monàstic
d'aquest vell món de pau!
Renaixent de les runes,
un bell temple
dreça el seu blau
devers el gris de l'aire.
Som lluny i som a casa
dessota d'aquest cel
boreal, infinit
de l'illa Valaam,
nova Sió
que canta i prega
després del llarg silenci,
ressuscitant
en el verd exultant,
de la nit i la cendra.


PLORA LA NIT


Plora la nit,
ara que una àvia
se n'és anada al Cel.
Moria dolçament
en caure el dia
com qui acaba un camí
que mena a casa,
com qui retorna
del llarg i vell combat
de pujar els fills
i agombolar
néts i besnéts
al caliu de la falda,
com qui s'adorm
després del cansament
de la jornada.
Els seus ulls, closos
al món, s'obren a Déu.
El seu silenci és cant
que perpetua
el càntic de la Dona
que ens portà
la joia de sentir
que a les entranyes
ens hi batega Déu.
El seu no-res
abocat a la pols
és brasa on vetlla encara
l'Amor que no mor mai.
Els seus dits erts
-passat i repassat
el vell rosari
de goigs i de dolors-
esquincen ara
la nit que crida
amb aquell vell dolor
joiós que duu la vida...
Plou mansament,
aquesta nit,
ara que ha mort una àvia.
La vida recomença
en el fang fet de pols
i xarbota fidel
camí enllà vers la mar.
Demà, a punta d'alba,
brillarà un nou estel
en la platja més alta.


PLENILUNI


Quan la lluna fa el ple
platejant la serena
i la nit fon la nit,
i la flama, la cendra,
i l'amor, unissò
de dos cors que bateguen,
fa el silenci, sonor,
i la joia, serena,

Amor, amor, et sé
nit endins, nit endins
com la sang de les venes.

Quan la nit és recer,
certesa en l'hora incerta
aixoplugant l'enyor
i amollant tota pena,
i l'amor, fet fidel,
es nodreix de tendresa,

Amor, amor, et sé
cor endins, cor endins
com la sang de les venes.

Quan la vida fa el ple
serè de maduresa
i els fills es van fent grans
i un nét joiós perneja,
i l'amor dorm manyac
amagat en la cendra,

Amor, amor, et sé
dins, endins dels camins
de la sang de les venes.

Quan la lluna se'ns fa
com la pell d'un poema
que lluu carena enllà
vencent la cinquantena
i la nit és amor
i l'enyorança és fesa
i Déu és tot en tots
com l'única riquesa,

Amor, amor, et sé
més enllà dels confins
de la sang de les venes.




A LES PALPENTES


A les palpentes
et cerco pels camins.
Vaig contra el vent,
contra la mort, batent-me
amb el silenci
dels teus llavis.
Llangueixo i moro
pel teu amor
tan fugaç, tan etern.
Oh qui em digués:
Segueix aquesta via!
Oh qui em menés
camí dels teus portals!
Oh si sorgissis
d'aquesta nit
embolcallant
el meu dolor,
guarint-me,
amb els teus besos,
les ferides!,
alçant-te bell
com una aurora
a la fi dels camins!
Tot jo tinc set,
des de la pell al cor,
desert de quietuds
i de carícies,
del teu amor
que salta com fontana
en tot allò
que brolla dels teus dits.
Tot, en mi, et cerca
des de sempre.
Tot és, en mi,
només enyor de tu.
Tot, en el meu
dolor, t'anhela.
Tot, en el desencert,
és búsqueda de tu.
Tot és fretura
de tu
que ets el meu tot.
Pressentit en la nit,
amagat en la fosca
de l'alta nit,
t'estimo, Amor,
i et cerco a les palpentes.




CAÇA AL VOL


Amor, amor,
cadena i llibertat,
pau i combat.
Em percaces al vol
quan m'allunyava
aire enllà,
devers la inconeguda
terra, devers
un nou recer
on ajocar-me
dessota d'un cel nou.
Amor, tu em saps
el cimbell que em retorna
sempre al teu pit.
Tu em saps el cor
i em saps el pensament.
No puc fugir
del teu reclam fidel.
M'estimo el meu dolor,
m'estimo aquest no-res
que és el meu tot.
I m'estimo aquest poble
perquè és el meu,
aquesta gent
que em sap la passa,
aquests amics
de qui conec el gest,
els ulls d'aquest
infant on riu la joia,
els ulls cansats,
plorosos d'aquesta àvia
que passeja el seu gos,
l'or fidel del reclam
tan feble i poderós
que em lliga ara i aquí,
parada incerta
on em saps teu,
amor, amor,
presó i palau,
el meu niu i el meu vol,
la meva pau
i el meu combat,
amor, amor,
tu, la meva cadena,
amor, amor,
la meva llibertat.


UDOLA EL LLOP


Udola el llop,
petit ramat.
No tinguis por.
Cal que encenguem la nit.


Que la tenebra
no ens faci por.
Que l'amor sigui
més forta que la nit.
Que la pau sigui
apresa dins del cor.
Que el silenci esdevingui
cançó i pregària.
Que el crit no ens faci por,
que l'esgarip
no ens faci cap basarda,
que és sols parenceria,
l'udol ferest del llop.
Vencem la nit
fent pinya entorn
d'aquesta taula
parada que és ben nostra:
diguem els mots
que ens fan germans
quan ens partim el pa,
nuem les mans i el cor.
No tinguis por,
petit ramat,
que, si la nit és fosca,
el somni és lluminós.
No tinguis por,
que el llop no és res.
Amb pas segur,
vencent la nit,
fidel i mansuet,
petit ramat, avança!



FUMEROL

En la mort del cardenal Tarancon


Ploro en la nit
aquesta mort.
Ploro per mi
i el meu dolor
que em retorna l'enyor.
El temps se n'és anat.
La jovenesa,
borrosa en la memòria
es revifa en les cendres:
llunyanies borroses,
horitzons on el clos
de la vida floria
pur en la pura
innocent ignorància,
joiós i saborós
com una fruita
menjada àvidament.
Recordo
aquella cigarreta
que va lligar per mi:
la va llepar
amb aire còmplice
d'amic o de germà.
Me l'allargà
i encara me l'allarga.
I encara sento
el glop de llibertat
alenat pit endins,
oh llibertat
apresa en el silenci,
en el fred i en la fosca,
en els mansos camins
que, no menant enlloc,
menaven sempre a casa,
en els llatins
platejats d'aquell dring
net i pur dels meus ulls,
en el cisell
afaiçonant la joia
feta de tot,
feta de res.
Ploro per ell,
ploro també per mi.
Ploro pel temps
que s'esborra en la nit,
breu fumerol
que es fon en el misteri.


CAU LA NIT A VIVER

A l'amic Climent Forner


Dolça ambrosia, la de l'amistat!
Oh instant, volgut etern!
Damunt del plat,
la millor de les menges,
la que em dóna la força
i em fa més lleuger el cor.
La nit encén la llar,
i la paraula
cova les brases del misteri.
Es fon el tu i el jo
al llevant de la taula.
Obrim les portes a la nit,
i la tenebra,
gola de llop que s'ha menjat la lluna,
ens mossega, però no ens fa cap por.
Rauca un gripau feixes enllà,
i els blats
obscurs, verolejats del dia,
onegen flaires i virtuts de pau.
Vell paradigma futurista,
l'escarabat va engolint el camí
que em mena nit enllà.
Enrera queda
l'amic i el bell locus amoenus
on jubilar, entre llibres, un poeta.


NIT DE NADAL


Que res no ens prengui el goig.
Que la tenebra
no ens faci por.
Cal caminar a peu nu
els camins del misteri,
vestir de senzillesa
el nostre cor
i fer reviure
l'infant que portem dins.
I ens cal anar a la Cova
i aprendre com és gran
el que és petit,
com el silenci
és cant que ens magnifica,
com la pobresa
ens enriqueix a tots,
com la nit fosca
és clara i és manyaga
i és alba cada instant:
que, omplint de pau la nit,
damunt la palla,
Déu se'ns ha fet infant.


NOCTURN


No és feixuc el silenci
ni l'hora aspriva.
Tot es mou lentament,
com en un somni,
mentre vetllo.
Sóc senyor d'aquest temps
que ara és ben meu.
Endins del cor
sento el batec de Déu.
Vetllen amb mi les coses
i la música
s'alça senyora de la nit
tancant el clos
d'aquest meu petit món
entre cortines
d'un vell setí d'enyor.
Oh soledat cafida
dels velluts de l'amor!
Els amics vetllen
fidels la meva nit,
muda, llunyana companyia,
Devora, confident
de secrets i silencis,
canós i vell,
dorm el meu gos
plàcidament,
fermant ara i aquí
el do estantís i fràgil de la pau.



NIT DE REIS
DE RETORN DEL SÀHARA


Sóc com un rei
que se n'anava enllà
de quietuds
i deserts per cercar-te
carícies i sets,
moixaines platejades
amb silencis de lluna,
tebiors de corall,
ventalls de palmes,
mels de reïnes
i combats de vent,
miratges de misteri
enllà de dunes
ferides de tendresa.
I tornava amb els cofres
plens d'enyor,
amb alforges cansades
i mans buides,
els ulls punxats d'estrelles
i el cor mut.
I vinc al teu tendal
on la celístia
muda la nit
en pura transparència,
fendint la mort
i fecundant silencis,
vencent el dol
arrecerat al fons
del vell dolor no dit,
del sanglot contingut,
de la recança
discreta i amagada.
Tu ja no hi ets
per rebre el meu no-res.
Només la nit m'acull
fidel i confident:
la teva nit,
la meva nit,
la humana nit
trencada
per un lladruc llunyà
que es perd entre la boira.


PLANT PER AL MEU GOS

I

Vora el camí que mena
a Trulls, al fons de l'alta
obaga, allà on encara,
la soca recremada,
alcen els pins la copa
erta i nua, devora
el rierol que, plàcid,
vers la mar s'encamina
dorm el meu gos per sempre
i allà, fidel, m'espera.

II

Cau dolçament la tarda:
la llum vela el misteri
vestint d'aparent vida
la mort de la boscúria.
Només trenca el silenci
el rierol que canta
i un blanc llençol de gebre
el dol, la cendra acotxa.
La vida s'adormissa
i el meu dolor s'acalma.

III

Que la pau embolcalli
el teu son i, manyaga,
la mare nit t'aculli.
Que els teus ossos fecundin
l'entranya acollidora
de la terra i rebrollin
com estels en la fosca
en un esclat efímer
d'aromes i florides
de romanins i espígols.

IV

Per quan reneixi l'alba,
per quan l'hora s'aixequi
fulgent i lluminosa,
per quan l'ocell retorni
a fer el seu niu i s'alcin
plançons amb nova vida,
per quan el bosc fet cendra
retrobi el cant que enyoro,
sembraré l'esperança
vetllant el teu silenci.


VITA BREVIS

A l'amic Pere Ribot


Sap el poeta
el nom de cada cosa:
sap la veu en la pedra
i el silenci del vent.
Pastura un vell xiprer
que li assenyala
la lluminosa
volta del misteri.
Arrelat en el fang,
poua en la nit
la paraula del dia.
Regalima el seu vers
com d'una bresca
treballada a ple sol.
Crema d'enyor
de la paraula pura,
abrusa cendres
perseguint la deu
d'on brolla l'únic cant.
És enfilall d'amor
el seu poema
repetitiu
i fràgil com el temps.
Com puntes del coixí
de la memòria,
confegeix sempre sempre
el mateix deix,
entreteixint el fils
de mort i vida,
nuant febleses
de lli amb l'or de llei,
trenant suors i planys
amb l'alegria
de respirar i de viure
l'instant fugaç
esdevingut etern.
Un únic cant,
ja netejat d'escòries,
cisella ara el seu vers,
un únic rim
omple d'un cap a l'altre
cada llibre,
concís i net,
nuant la humana vida,
la vida breu,
amb llaços que segella,
etern, immarcessible,
el nom de Déu.


LLETRA A TEÒTIM

Amic Teòtim:
Que l'amor et sigui
guia, nord i destí.
Sigues fidel al vent;
que cap cruïlla
no deturi el teu pas:
camina al grat
del teu instint
que et diu: Estima,
que l'amor és la llei
del teu camí.
Venç cada cim,
rebleix les fondalades,
obre, en la brosta, pas:
amb passa ferma,
valent enfila el rost;
guarda, prudent,
el peu, de la rossola.
Llença't al vol
en ales dels coloms;
repta si cal
per percaçar la caça.
Domina llunes
i somnia sols.
Salpa en la mar
que saps sense ribera.
No temis res,
que res no et faci por.
Que cap enyor
no et sigui impedimenta.
Que cap anhel,
llevat d'amor,
ni guiï el teu camí.
Guarda't del seny,
ferment de covardia,
i sigues foll.
Que aquell amor
qui mou el sol
i les estrelles
meni a bon demble
el teu pas dreturer,
ferre vençut
per l'adamant, sageta
retuda al bell demig
de la rodella.



SERVITUD

servint senyor qui jamés fon esclau
Ausiàs March, Cant LXVIII, 20


Amor, amor,
senyor de dols i penes,
d'enyors i solituds.
És per haver-te
que travessem la nit
a les palpentes,
que ordim silencis
i trenem cançons.
És a l'encalç
dels teus miratges
que sedegem sorrals
inabastables
enllà d'enllà
dels límits de la fosca.

Amor, amor,
senyor d'incertituds
i de cegueses.
Per tu, en la nit
hem somiat la llum
i delegem el vol
i aparellem les ales
laborades amb fràgil,
inconsistent
arquitectura,
brodem la fosca
amb làbils fils
d'enganyosa memòria
amb brins del temps
que se'ns escola als dits,
amb filagarses
d'enyor i de tristesa
travestida de goig.

Amor, amor,
senyor de jous
i servituds.
Per tu, a peu nu, a cor nu,
la testa nua,
per tresqueres d'enyor,
amb fred i neu,
camino sense nord
en la nit crua,
servint senyor
qui jamés fon vassall.







EULÀLIA


Que la paraula sigui
raó i sentit,
flama que venç
la nit i la tenebra.
Que sigui diamant
pur en la pura
duresa i en la talla
esclatant de mil llums.
Que sigui esforç
de claredat,
gresol que purifica l'or
de tota escòria.
Sigui combat
del vent contra tot vent,
del mar contra tot mar,
esforç llaurant la terra,
carn revestint de llum
el pensament.
Sigui com una espasa
de doble tall
fendint silencis
d'engany i covardia,
capolant servituds
i dallant tiranies,
floret de llibertat
enarborant
el guany de les banderes
alçades per la pau.
Que tingui el gust
del pa llescat a taula,
de les brases calentes
de la llar
i dels llavis roents
de l'estimada.
Que sigui cant i música,
irisant
de bellesa la vida,
poema sempre, sempre
inacabat.
Que sigui prec humil
i ardent hosanna.
Que, fugissera
i fràgil com el temps,
trencant els horitzons
humans, es faci eterna
i torni a Déu,
paraula que era en Ell
des del principi.


MÀGIA


És màgica la nit :
tot d'un plegat
cada cosa esdevé,
en el silenci,
inconcreta i subtil.
Entren a casa,
en obrir-los el cor
de bat a bat,
mil móns inconeguts.
A flor de pell,
els sentits se m'afinen,
l'aire és color,
i és música la flaire
i es palpen les paraules.
Purcell, amic,
em canta a dins,
al més endins de l'ànima.
Tot em convida,
per secrets passadissos
de soledat
a caminar planer
sendera endins
vers el misteri.
Tot viu
i em sento viure
i bategar amb les coses,
i es fa llum el paper
i em corre als dits
la saba de la vida
i el no-res és calor
i l'aire sagna
efluvis i cançons.
Vetllen amb mi
des d'un silenci amable,
les coses que he estimat.
Còmplice i confident
companyonia,
el meu bon gos
retorna cada nit
a llepar-me fidel
l'aspra ferida
que m'ha deixat l'enyor.
I, esgrogueït retrat,
s'omple la nit
de rostres i records
que vénen a captar
l'almoina de la vida.
I és màgica, la nit
tot d'un plegat.


NINGÚ NO ENS VENCERÀ


Ningú no ens vencerà:
som gent de lleva
dels arrauxats
i dels tocats pel vent.
Ens fa mal dins la sina
la paraula,
i la llum esclatant
a flor de pell.
Hem guanyat amb verdancs
la dura lluita
de dallar a temps perdut
blats i cogules
i trepitjar raïms
en magre cup,
de caminar camins
sense sortida
i esbatanar cruïlles
a preu fet.

Ningú no ens vencerà
som gent de mena
que fa cara al mal temps
i enfonya endins
les penes i els calvaris;
que, al perill,
sap alçar el front
i, al llop, dir pit i fora
i ensenyar la geniva
ben roent.
Ningú no ens vencerà,
que som del braç
dels qui no donen mai
el braç a tòrcer,
dels qui saben que res
no val el goig
de la lluita i l'esforç
d'hissar banderes
senyades amb la sang,
preu de la pau,
guardó de llibertat.

Ningú no ens vencerà
sinó l'amor,
que som de lleva
dels qui lluiten i cauen
en combat.
Si ens mou el vent,
ens mou molt més la flama
que ens crema el cor
i ens fa dir l'únic mot
que val la pena dir,
i ens fa morir si cal
i ens faria renéixer
si calia.

Ningú no ens vencerà
sinó l'amor.


UTOPIA


Cal vetllar el foc
i revifar la flama
damunt del vell estai:
fer nou treball
amb velles arts apreses
dels dits vençuts
d'esforç, de mans nuoses
que han ordit del no res
móns de bellesa.
Cal forjar el temps
amb la mateixa força
i amb el mateix treball
de filigrana
que són vessats pel mall
damunt l'enclusa.
Cal que brotoni un món
de noves sabes
arrelades endins
de velles terres,
cançó de fulles
i color d'ocells
alçats des de la fosca
de la teia,
des de la força
dels anells concèntrics
des del silenci
de la nit del temps.
Cal ser fidels
al curs del riu que mena
l'aigua que brolla
de profundes deus,
i somou el present
i ja ens emmena
aigües avall
on els saltants rabents,
cantant la vida,
endeguin nous camins
i on nous meandres
sedimentin un món
d'inquietant bellesa,
de pau ardida,
de noble llibertat.
Cal que l'ahir,
escandallant la fosca,
reneixi en l'alba
amb lluminós esclat.


ARA ÉS EL TEMPS


Ara és el temps
de retornar a la terra
allò que és terra,
de sembrar vents
i, alliberats d'ermots,
encalçar vells camins
i anar a la caça
de somnis i d'enyors.

Ara és el temps
de vèncer el rost
per la més dreta via,
de deixar ports
i defugir calanques
i llançar-nos,
al grat d'ocultes correnties,
a l'aventura incerta
de la mar.

Ara és el temps
de jugar-se la pell
a fons perdut,
de donar-se no pas
pel gust de rebre,
de lliurar-se tan sols
bell goig tan pur
de la bellesa
per la noblesa
de la gratuïtat,
per la folla grandesa
d'arriscar al tot pel tot
la nostra vida.
Ara és el temps
d'esbatanar la joia,
d'encendre l'alba,
de fer brostar horitzons,
d'endegar un món
on, la bondat
fent germinar la pau,
esclati a glops la joia,
on l'única riquesa
sigui la nostra vida,
l'únic tresor,
la llibertat;
l´única benaurança
la tendresa;
l'únic lligam fermíssim,
l'amistat.

Ara és el temps,
en l'alta nit fecunda,
ara és el temps
de desvetllar el demà.


ÀFRICA CREMA


Àfrica crema!
-m'escriu la Roser.
Àfrica moto!
-canta el cor de l'Àfrica.
Llunyana i propera,
minúscula
com la lletra
menuda i viva de l'amiga;
immensa com
la paraula intensa de l'amiga.

Obro els ulls en la nit:
sota els estels
batega un mateix cor
en la terra deserta.
Enllà la vida es lleva
matinera i feinera:
algú saluda
el matí amb esperança;
algú obre els braços
per desitjar la pau;
algú parteix
el pa damunt la taula.
Algú mor.
Algú plora.
Algú lluita.
Algú cau.
Algú sembra.
Ningú -potser- no cull.

Un mateix sostre
d'un mateix blau profund
ens cobricela.
Aquí i allà
neix un nou dia
i s'alça un mateix sol.
Enllà d'enllà,
Àfrica es lleva
atàvica i plural,
rica de llums,
luxuriant de vida,
bategant en la fosca,
delejant l'aurora.
Àfrica crema
al llindar de la nit.
Dessota una mateix cel,
¿serem un jorn capaços
de compartir en silenci
un mateix pa?

Àfrica crema
al cor de la Roser.
I, a l'horitzó,
tímidament,
amb peu incert,
potser ja el dia avança.


INCERTESA


Perquè el demà és incert,
ens cal vetllar
ben amorosament
aquesta nit que és nostra.
Només això
és ara el que tenim:
les nuoses arrels
arrapades al fang
d'aquesta terra
trepitjada, envilida,
cansada terra
on tot neix, on tot mor,
on tot se'n va,
on tot se'n ve,
on tot, en la incertesa,
recomença.
Cal enfondir en la nit
els nostres dits que sagnen
de ceguesa i d'enyor
a la recerca
del nostre nom
i el nostre bleix.
Cal maurar el fang
amb esforç incansable,
treballar-lo amb amor
només lliurats
a l'afany de bastir
l'arquitectura fràgil,
inconsútil del somni.
Tota la resta és ja
camí devers la llum,
lluita acerba i constant
per vèncer la tenebra
que ens envolta,
per convertir la nit
en un ventre que gesta
l'esperança,
per embaumar el silenci
d'un regust de pa tou
on s'endevina
aquell primer vagit
que després serà crit
i esdevindrà paraula.

Perquè el demà és incert,
ens cal vetllar
ben amorosament
la nit
com una mare.


CREDO


Crec en la gent,
aquella gent que estima
allò que és seu i estima
el que l'envolta.

Crec en la gent,
aquella que s'estima
cada hora, cada instant,
cada gota de rou,
cada silenci
xop d'enyor i de pluja,
cada batec com un
ressò de l'univers.

Crec en la gent,
aquella gent que estima
allò que és bo
i allò que no és tan bo,
la que sap respectar
blats i cogules
i destriar l'amor
que nia en tot.

Crec en la gent,
aquella que s'estima
el temps passat
i mira el seu present
no com una conquesta,
sinó com un tresor
que li ha estat confiat
i que cal retornar
ben pur i verge
als qui vindran després.

Crec en la gent,
aquella gent que estima
el blau, el groc i el verd,
el bleix i la cançó
de cada fulla,
l'alè olorós de llum
que arrela en el misteri
de la vida.

Crec en la gent,
aquella gent que estima
en el finit
allò que és infinit,
en el no-res, el tot,
en el present,
el doll etern del temps
que ens mena riu avall
devers la mar
on tota cosa nia.

Crec en la gent,
aquella gent que tria
viure a sou de l'amor
i entreteixir amb boixets
fets de tendresa
l'àrdua filigrana
de la pau.

Crec en la gent,
aquesta gent que estima
i que s'estima,
la que no té altra llei
que l'estimar.


RATAPINYADA


Sota el rafal de casa
té el seu niu,
senyora de la nit,
una ratapinyada.
Discreta companyia,
ella vetlla el meu cor,
la meva nit.
Ella sap els camins
del meu silenci.
Ella guia els meus passos
en la fosca.
Ella em sap el neguit
que em paralitza
i els replecs de la por
del viure incert.
Ella em diu com és fals
l'or del matí
i com d'encegadora la bellesa,
com de folla la llum
i el seu esclat,
fementida i cruel,
la veritat.
Ella sap alçar el vol
en nit obscura,
sap els topans del somni
i senya el cel
amb rumb aparentment
ple de cegueses.
Caça la caça
en l'aire transparent
i viu i estima
sota la celístia.
No sent enyor del sol
que no coneix,
la tenebror li és llum
i li és amiga.
I és bella en el seu vol
savi i discret.

Dolç muricec,
hoste del meu balcó,
no em deixis mai
i sigue'm companyia!
Ensenya'm el camí
quan clogui els ulls
i guia'm per les fosques
sense eixida.
i volaré al teu vol
cec i despert
alçant-me en l'alta nit
deserta i muda,
senyor de soledats
i de certeses.


PLENILUNI


Quan la lluna fa el ple
i la nit es fa clara,
el camí que era incert
m'encamina la passa
tremolosa d'enyor
al faldar de la mare.

Quan la lluna fa el ple
i la nit ens amara
d'aquell goig sempre humil
fet d'amor que no enganya,
em retrobo feliç
al faldar de la mare.

Quan la lluna fa el ple
i es fa taula parada
on el pa és bo de bo
i la joia es fa mansa,
es curulla de fruits
el faldar de la mare.

Quan la lluna fa el ple
amb esclat d'atzavara
i l'amor, que és humil,
li fa dolça la cara,
és jardí ple de flors
el faldar de la mare.

Quan la lluna fa el ple
i la porta és tancada
i es fa tendra la nit,
i la joia és avara,
el meu cor troba niu
al faldar de la mare.

Quan la lluna fa el ple
radiant dels vuitanta,
se'm fa dia la nit
i punyent la recança
d'haver un dia deixat
el faldar de la mare.


NINGÚ SAP DE LA NIT



Follow, poet, follow right
to de bottom of the night
W.H. Auden


Ningú sap de la nit
sinó els poetes.
Ningú com ells
no en sap dir la fondària
ni el misteri.
Ningú com ells
no ha davallat
a la més negra fosca
per salvar-nos el cant
i alliberar-nos de la por.
Ningú com ells no sap
on s'amaga l'horror,
on s'encamina,
per topans que l'oblit
fa perdedors,
la correntia folla
de la vida.
Ningú com ells
sap desniar l'enyor
i desvelar el silenci
nit endins de la nit.
Teixeixen amb dits frèvols
la teranyina fràgil
del poema
per atrapar,
com gotes de rosada,
brins de llum
agullonant la fosca
d'inquietant bellesa.
Ningú com ells
sabria dir-nos com
és d'obscura la nit
i com de lluminosa l'enyorança
que ens mena, en la incertesa,
vers la llum.
Ningú sap de la nit
sinó els poetes.


CLAROR


Fràgil com les primeres
boirines del matí,
com les porugues
lluïssors de l'albada,
filagarsa subtil,
laboriosa i làbil
teranyina,
la nostra vida
s'aferrissa a la llum,
ardu i tràgic combat
que ens allibera
cada matí
del jou de la tenebra.
La llum ens crida
amb un trèmul esclat
a desvetllar el silenci,
a deixondir els sentits
i despullar-nos
de la clofolla tèbia
de l'oblit o del somni.
I esbatanem els ulls
i obrim el cor
a la joia del blau
i el verd i el groc
i som com un infant
que balbuceja
els sons incomprensibles
del misteri.
I alcem el pit
per alenar l'embat
de l'aire transparent,
palpant la vida
que vibra lluminosa
com el sol
que s'alça a l'horitzó.
Oh dolç combat que ens fa
presoners de l'instant
que ens allibera
del no-res i la mort,
febre fugaç
il·luminant el foll
remolí d'aquest riu
despietat que ens mena
enllà d'enllà
devers la posta obscura!
Oh pur instant,
tremall encès
d'anhel i d'enyorança
per on s'escola,
esmunyedissa, efímera,
la curta malaltia
de la vida!



EUCARÍSTICA
DEL BOSC CREMAT


Calcigant rostolls
i espigant ortigues,
camino de nit
per verals del dia
enfilant camins
fressats de boirina.
Cap gall matiner
que em doni el bon dia
ni el raig de cap font
tremolós no frisa.
Calcinat d'enyor
el bosc no respira,
ni brunz l'abellar
ni el pinsà refila
ni és l'oratge prenys
de mel de reïnes.
Se n'enduia el vent
la claror del dia,
que és cendra l'etern
gronxar de l'espiga.
És cendra el demà
sebollint la vida.
I és de cendra el pa
de l'eucaristia.


UN TOMB NOCTURN PER LA VIDA


Sé d'un lloc, sé d'un temps
on la nit és amable.
El treball i l'amor
s'hi fan lletra menuda.
Hi fa arrels la paraula,
tija alçada vers Déu.
L'amistat hi fa niu.
Fins a fer-s'hi menudes
s'hi decanten les hores.
I el caliu no s'apaga,
si ens mirem cara a cara,
tu a tu sense vels.

Sé d'un lloc, sé d'un temps
on la nit es fermança
d'un somni que no mor.
Som nissaga d'aquells
vells monjos que salvaren,
en temps obscurs,
el nom de cada cosa.
L'ara i aquí
seran demà paraula:
viurem en aquest flam
i en vetllarem la brasa.

Sé d'un lloc, sé d'un temps
on la nit és finestra
oberta al vent de Déu.
On la llar és encesa
i la taula parada.
I on el pa té el regust
d'aliment que no enganya.
Sé d'un lloc, sé d'un temps,
on la nit és galana,
on la lluna fa el ple
rodó de l'esperança.
On el goig és discret
i la joia manyaga.

Sé d'un lloc, sé d'un temps
on em sé com a casa.